El simposi ‘La formació dels metges especialistes. Història i futur del Sistema MIR’ va servir per intentar donar resposta a aquesta i d’altres qüestions de la mà d’un prestigiós grup de professionals mèdics. La trobada va destacar tant les deficiències com les virtuts d’un sistema que fa més de 40 anys que forma a professionals mèdics.

Per conèixer els inicis del sistema MIR, és indispensable saber quina va ser la feina del doctor Carles Soler Durall. D’aquesta forma arrencava el simposi ‘La formació dels metges especialistes. Història i futur del Sistema MIR’ de la mà del catedràtic emèrit d’Anatomia de la Universitat de Saarland, Alemanya, el doctor Pere Mestres.

Mestres va llegir un text del doctor Soler on s’explicava com va començar tot plegat en la dècada dels anys seixanta. En aquest document Soler destacava que el sistema MIR ha de ser un programa en constant revisió i que, degut als desenvolupaments tecnològics de la medicina, el programa ha d’exigir noves habilitats i competències, amb la seva repercussió en la formació, dels qui seran els nostres futurs metges.

 I després de les paraules del doctor Mestres, el catedràtic de Medicina interna de la UAB i expresident del Col·legi de Metges de Barcelona, el doctor Miquel Vilardell, va ser l’encarregat d’engegar el simposi fent un viatge en el temps pels inicis del sistema MIR. Des de Segovia de Arana o l’aparició de les residències per part de la Seguretat Social fins a l’aparició, als anys vuitanta, de l’especialitat de medicina familiar i comunitària, el catedràtic va desglossar els fets més rellevants de la història d’aquest sistema formatiu. Alhora, Vilardell va destacar la importància d’aquest model, que dit en les seves paraules “va democratitzar la professió de la medicina”.

Acte seguit, els assistents al simposi van poder conèixer quina ha estat l’evolució de l’examen MIR i quins defectes s’hi troben de la mà del catedràtic de Fisiologia de la Facultat de Medicina de la UB, el doctor Jordi Palès.

 Durant la seva intervenció, el doctor Palès va tractar l’evolució d’aquest examen i va destacar els defectes tècnics que contenen algunes preguntes i la necessitat de la participació d’experts en psicometria en l’elaboració de les preguntes així com la rellevància de les facultats en la confecció de la prova MIR.

 El simposi també va tenir un apartat dedicat a la medicina de família i a la seva evolució de la mà del vicepresident de la Fundació Espanyola d’Educació Mèdica, el doctor Antoni Martín Zurro. Implantada des de l’any vuitanta-quatre, aquesta especialitat ha fet grans contribucions al MIR tot i ser una especialitat poc ‘valorada’ per part dels estudiants acabats de llicenciar.

 I de la medicina de família a les experiències d’un MIR. L’internista de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona, el doctor Joan Pallejà, va explicar la seva experiència personal amb el sistema MIR. Pallejà va destacar la gran quantitat de contingut a preparar de cara a l’examen o la ‘guerra comercial’ que s’estableix entre acadèmies per preparar als candidats a les proves d’accés a la formació MIR, és a dir, a la formació de futurs especialistes. En les seves reflexions va destacar el paper cabdal del referent durant l’etapa de residència, la càrrega assistencial a la qual el resident es veu sotmès, cosa que podria arribar a condicionar la formació o, el més rellevant, la importància dels pacients; la clau de la residència segons Pallejà.
Durant l’època d’estudi i la formació del futur metge, el binomi universitats i sistema MIR sembla indissoluble però, a vegades, la realitat és una altra ben diferent.


En aquest cas, el catedràtic de Fisiologia de la Facultat de Medicina de la UB, el doctor Arcadi Gual, va posar el símil de dues galàxies separades per milers d’anys llum per parlar d’aquests dos punts. Gual creu que la solució a aquest distanciament podria passar per una major cooperació per part de les dues parts. Aplicar els criteris de planificació, avaluació i retroalimentació en el futur dels metges podria ser una possibilitat, o bé, l’eliminació de la prova MIR però no la residència.

El torn d’aportacions va finalitzar amb les paraules del doctor Antoni Sitges, catedràtic de Cirurgia per la UAB. Sitges va desglossar els cinc defectes congènits del sistema MIR i els quatre d’adquirits. Dels primers en va destacar la falta d’una etapa troncal, l’absència d’un examen final als residents o la falta de competitivitat durant la residència.

Pel que fa als defectes adquirits, el doctor Sitges va posar l’èmfasi en la depreciació de les notes que dóna la universitat, la pressió de l’examen sobre la docència en els darrers anys o la contínua disparitat entre el nombre de places ofertes i el de candidats que es presenten.

Després de les aportacions dels professionals mèdics va tenir lloc el posterior col·loqui mantingut amb el nombrós públic assistent i en el que hi van intervenir activament el Prof. Jordi Pérez (UPF) i el professor Antoni Castro, degà de la facultat de Medicina de la URV, ambdós membres de la taula del simposi.

Els presents a la sala van poder contrastar idees i opinions amb els conferenciants així com aprofundir en aspectes que van considerar interessants. La sensació generalitzada del públic va ser que aquest tipus de simposis són necessaris per poder establir fulls de ruta amb l’objectiu d’assolir canvis.

Les ponències així com elements del col·loqui seran publicats in extenso en un dels propers volums de la revista de la “Fundación Educación Médica” (Revista FEM: www.educacionmedica.net).